Back أميليا بنس Arabic اميليا بنس ARZ Amelia Bence Aymara Amelia Bence German Amelia Bence English Amelia Bence Spanish آملیا بنسه Persian Amelia Bence French Ամելիա Բենս Armenian Amelia Bence ID
  | |
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | (es) María Batvinik 13 novembre 1914 Buenos Aires (Argentina) |
| Mort | 8 febrer 2016 (101 anys) Buenos Aires (Argentina) |
| Sepultura | Cementiri de la Chacarita |
| Activitat | |
| Ocupació | actriu de cinema |
| Activitat | 1933 - 2010 |
| Família | |
| Cònjuge | Albert Closas i Lluró |
| Germans | Esther Bence |
| Premis | |
Signatura  | |
  
| |
Amelia Bence, pseudònim de María Batvinik[1][2] (Buenos Aires, 13 de novembre de 1914 - ibídem, 8 de febrer de 2016),[1] va ser una actriu argentina, filla d'immigrants jueus originaris de Belarús.
Va iniciar la seva carrera a primerenca edat després de ser alumna de Alfonsina Storni a l'Teatro Infantil Lavardén i de Mecha Quintana al Conservatori Nacional de Música i Declamació.[3] El seu debut cinematogràfic es va produir en un dels primers films sonors argentins, Dancing (1933), de Luis Moglia Barth.[4]
La seva participació a La guerra gaucha (1942), una de les pel·lícules més importants de la història del cinema argentí, li va donar reconeixement i va començar a ser sol·licitada per a papers protagonistes gràcies a la seva fotogènia i estil interpretatiu.[4] Va formar part de la denominada «època d'or» del cinema argentí i va ser així com va encapçalar Los ojos más lindos del mundo (1943), títol a la que se la continua associant, Todo un hombre, Camino del infierno (1946), A sangre fría (1947), La otra y yo (1949) i Danza del fuego.[5] Va ser dirigida en diverses ocasions per Daniel Tinayre i Luis Saslavsky, i va obtenir el premi a la millor actriu de l'Associació de Cronistes Cinematogràfics i l'Acadèmia d'Arts i Ciències Cinematogràfiques de l'Argentina en múltiples ocasions al llarg dels anys de 1940 i 1950.[4]
Entre 1952 i 1954, Bence va filmar dues pel·lícules en Mèxic contractada per Reforma Films i, al seu retorn, va ser summament elogiada pel seu paper protagonista a Alfonsina (1957), que va ser triada representant de l'Argentina al Festival Internacional de Cinema de Berlín.[6] A més d'encapçalar una pel·lícula en Espanya, va desenvolupar una extensa carrera teatral en els anys de 1960, protagonitzant obres com La dama del trébol, Así es la vida, Maribel y la extraña familia i El proceso de Mary Duggan. Des de 1973 a 1976, finalitzada una llarga gira pe Hispanoamèrica, va ser convocada per a actuar en el Gramercy Arts Theater de Nova York amb La valija,[7] que li va valer el premi ACE a la Millor Actriu Estrangera.
Les seves representacions de Doña Rosita la soltera (1975) i La loba (1982) als Estats Units i el Perú van ser molt reeixides. Durant l'última etapa de la seva carrera, va intervenir amb major freqüència en televisió, en cicles com Romina, Bianca o Las 24 horas.[4] En 1989 va rebre el premi Còndor de Plata a la Trajectòria i va obtenir el premi Podestá en la mateixa rúbrica en 1992. Des de 1996, es va presentar en diversos teatres amb el seu unipersonal Alfonsina, on intercalava música i poesia, fins que els problemes de salut la van allunyar de l'activitat artística en 2010.
- ↑ 1,0 1,1 «Carta de inmigración/pasaporte de Amelia Bence» Family Search. Consultat el 8 de febrer de 2016.
- ↑ Vivas, Fernando. «Osvaldo Cattone anuncia demolición del Teatro Marsano [video]». Perú: El Comercio, 05-01-2014. [Consulta: 22 abril 2014].
- ↑ Aubele, Luis. «"Me gustaría que me recordaran por mi trabajo"». Argentina: diario La Nación, 26-01-2003. [Consulta: 14 maig 2011].[Enllaç no actiu]
- ↑ 4,0 4,1 4,2 4,3 Blanco Pazos, págs. 36-37
- ↑ «Amelia Bence» Arxivat 2009-09-27 a Wayback Machine., fitxa al web Archivoshistóricos (Buenos Aires). Consultat el 10 de gener de 2011.
- ↑ Bence y Etchelet (2011), págs. 164-165
- ↑ Bence y Etchelet (2011), pàg. 248